Les Tarjetes Revolving

Es tracta d’una modalitat de targeta de crèdit que permet fer compres o disposicions en efectiu pagant-les a terminis. El que és habitual és pagar una quota fixa al mes que sol ser més aviat baixa, o també un percentatge del deute pendent.

En el cas de les targetes revolving s’aplica un interès realment abusiu, més del 20% i fins i tot del 30%.

Quan el T.A.E que l’Entitat Financera ens aplica supera el 20% estarem davant d’una targeta revolving.
Ens encarreguem de redactar la reclamació extrajudicial i presentar-la a l’Entitat Financera i de no obtenir resposta o una resposta insatisfactòria, en aquest cas presentem una demanda davant dels Jutjats de Girona, Barcelona, ​​Ripoll, Olot, Figueres o Sta. Coloma de Farners sol·licitant la nul·litat del contracte d’aquest tipus de targetes de crèdit i devolució de l’excés d’interessos pagats.

L’Audiència Provincial de Girona estableix:

» El recurrent considera que el crèdit revolving que li va ser concedit per Banco Sygma entra dins de la previsió del primer incís de l’art. 1 de la Llei de Repressió de l’usura perquè estableix un interès notablement superior al normal dels diners i manifestament desproporcionat en relació amb les circumstàncies del cas.

La Sala considera que la sentència recorreguda infringeix l’art. 1 de la Llei de repressió de la usura perquè l’operació de crèdit litigiosa s’ha de considerar usurària, ja que concorren els dos requisits legals esmentats.

L’interès remuneratori estipulat va ser del 24,6% del TAE. Atès que conforme a l’art. 315, paràgraf segon, del Codi de Comerç, » es considera interès tota prestació pactada a favor del creditor «, el percentatge que s’ha de prendre en consideració per determinar si l’interès és notablement superior al normal dels diners no és el nominal, sinó la taxa anual equivalent (TAE), que es calcula prenent en consideració qualssevol pagaments que el prestatari ha de fer al prestador per raó del préstec, d’acord amb uns estàndards legalment predeterminats. Aquest extrem és imprescindible (encara que no suficient per si mateix) perquè la clàusula que estableix l’interès remuneratori pugui ser considerada transparent, ja que no només permet conèixer de manera més clara la càrrega onerosa que per al prestatari o acreditat suposa realment l’operació, sinó que a més permet una comparació fiable amb els préstecs oferts per la competència.

L’interès amb què s’ha de fer la comparació és el «normal dels diners». No es tracta, per tant, de comparar-lo amb l’interès legal dels diners, sinó amb l’interès “normal o habitual, en concurrència amb les circumstàncies del cas i la llibertat existent en aquesta matèria” (sentència núm. 869/2001, de 2 d’octubre). Per establir allò que es considera «interès normal» podeu acudir a les estadístiques que publica el Banc d’Espanya, prenent com a base la informació que mensualment han de facilitar-vos les entitats de crèdit sobre els tipus d’interès que apliquen a diverses modalitats d’operacions actives i passives (crèdits i préstecs personals fins a un any i fins a tres anys, hipotecaris a més de tres anys, comptes corrents, comptes d’estalvi, cessions temporals, etc.). Aquesta obligació informativa de les entitats té l’origen en l’article 5.1 dels Estatuts del Sistema Europeu de Bancs Centrals i del Banc Central Europeu (BCE), que recull l’obligació d’aquest últim, assistit pels bancs centrals nacionals, de recopilar la informació estadística necessària a través dels agents econòmics. Per això, el BCE va adoptar el Reglament (CE) núm. 63/2002, de 20 de desembre de 2001, sobre estadístiques dels tipus d’interès que les institucions financeres monetàries apliquen als dipòsits i als préstecs davant de les llars i de les societats no financeres; i a partir d’aquí, el Banc d’Espanya, a través del seu Circular 4/2002, de 25 de juny, va donar el compliment obligat al contingut del Reglament, a fi de poder obtenir de les entitats de crèdit la informació sol·licitada.

En el supòsit objecte del recurs, la sentència recorreguda va fixar com a fet acreditat que l’interès del 24,6% TAE amb prou feines superava el doble de l’interès mitjà ordinari en les operacions de crèdit al consum de l’època en què es va concertar el contracte, cosa que , considera, no es pot titllar d’excessiu. La qüestió no és tant si és excessiu o no, com si és «notablement superior al normal dels diners i manifestament desproporcionat amb les circumstàncies del cas», i aquesta Sala considera que una diferència d’aquesta envergadura entre el TAE fixat en l’operació i el interès mitjà dels préstecs al consum en la data en què va ser concertat permet considerar l’interès estipulat com a «notablement superior al normal del diner».